GEOGRAFIES
CONTEMPORÀNIES

Posats en l'estudi de la dansa amb el propòsit de traçar una taxonomia, així com delimitar les seves funcions sociopolítiques i religioses i els seus mecanismes de ficció, ens hem basat en els textos escrits enunciatius, descriptius o tècnics, i en les imatges que han quedat de la corèutica anterior a la revolució industrial. Un tercer pilar s'ha anat consolidant en els últims temps: l'anàlisi de les pervivències de dansa més arcaiques que han arribat fins a nosaltres, documents etnocorèutics que, en diàleg constant amb els altres dos pilars (textuals i iconogràfics), ens aporten una informació preciosa que ens permet albirar el que havia estat a partir d’allò que és encara avui.

Les traces del debat en època medieval i moderna sobre la dansa, la seva evolució en el context de la tradició autòctona de matriu etnoantropològica, el discurs cultural que implica la posada en escena, la teatralització dels conflictes i de la trobada amb l'altre, la demarcació dels confins religiosos es poden rastrejar avui en dia en la tradició popular, sovint vinculada amb la transmissió oral. L'observació de les manifestacions coreograficoteatrals presents en l'àmbit llatinoamericà i hispà, cinc de les quals s’han seleccionat aquí de les moltes mostres possibles, permet identificar algunes claus de la seva evolució fins als nostres dies. En el cas de les festes a Mèxic, Los doce Pares de Francia i la Morisma de Bracho des de la seva primigènia funció missionera, en què l'exaltació de la fe cristiana anava de bracet amb la legitimació de la Conquesta, s'assisteix a una transformació-adaptació en el context indígena arran dels canvis polítics, socials i culturals del final de l’època colonial al segle XIX. Això porta a delimitar les implicacions ideològiques i socioculturals que van empènyer els indígenes a apropiar-se d’aquest tipus de balls teatrals per reflectir-hi la seva pròpia visió del món i de la història, en un procés actiu de reconstrucció i recuperació del seu propi passat, encoratjat pels capellans per tal de fortificar-los en aquella fe davant la laïcització pròpia de la nova societat lliure.

En els territoris hispànics l'arcaica Dansa de l'Ós, memòria ancestral d'un món silvestre que és, abans que res, ficció literària, fa reviure el mite de l'home salvatge. La Dansa Macabra, que mou els seus passos recorrent Europa per conjurar la mort durant les acaballes de l'edat mitjana reapareix a Verges, integrada en la processó de la Passió en una estranya, dicotòmica simbiosi. El ball acompanya també el Rei Pàixero, una autoritat efímera pròpia de la festa hivernal, que exerceix el seu regnat amb una pantomima carnavalesca. La màscara, la mort, la lluita, queden fermament entrellaçades també a la Dansa Cetina on una Moixiganga d'origen barroc realitzada amb figures acrobàtiques barreja elements profans i religiosos d'antiga memòria. Tots ells s'observen amb l'ull del documentari en els cinc vídeos el guió dels quals s'ha realitzat a partir de les recerques dutes a terme pel grup ICONODANSA.

Coordinació:
Francesc Massip

Textos:
Beatriz Aracil, Francesc Massip, Raül Sanchis, Eloi Ysàs

Realització audiovisuals:
Eloi Ysàs