DANSA, RITUAL, ENCANTAMENT

Les representacions de balls desenfrenats en les esglésies comporta que al seu voltant es construeixin espais heterotòpics, conformats a partir de les regles socials i de la seva transgressió, de la definició de l‘altre com a posseït, com a diferent, com a pertanyent al descontrolat món de la malaltia mental. Paradoxalment, aquestes figures del negatiu tenen una contrapartida sagrada en les possessions rituals, en les visions i en les danses sagrades. La dansa és el fulcre de l’espai heterotòpic, així com de qualsevol classe de procés màgic i apotropaic. Així mateix, en els imaginaris literaris trobadorescs, cortesans i novel·lescs, la dansa i el seu poder màgic acaben funcionant com a motor de la història. Com a conditio sine qua non, els protagonistes compleixen i desenvolupen el seu drama. L’extraordinària potència evocativa de la dansa com a encanteri, de fet, recorre tota la cultura mediterrània des de l’Antiga Grècia i arriba a desenvolupar-se fins i tot en manifestacions folklòriques com la Tarantel·la. La dansa – protagonitzant danses de la mort, caroles màgiques, miracles hagiogràfics o episodis de possessions – revela la seva essència ritual sobretot en l’àmbit literari. En tots aquests casos, la dansa es produeix en espais de la diferència que, com a tals, ajuden al permanent diàleg que durant l’Edat Mitjana s’estableix entre cultures en espais històrics o literaris.