EL REI PÀIXERO

Als estreps de la Serra de Mariola, a la frontera sudoest del País Valencià, es dreça Biar (Alt Vinalopó), arraïmat sota una imponent fortalesa d’origen almohade (segle XII) que domina la vall. Biar ha conservat destacats signes del passat a través de les seves festes, particularment les Festes de Maig dedicades a la patrona, la Mare de Déu de Gràcia, que es concreten en un singular combat de Moros i Cristians (amb la Maoma i el Ball de les Espies), i la Festa de Sant Antoni, on adquireix protagonisme una figura excepcional: el Rei Pàixaro. Es tracta d’una de les múltiples dignitats transitòries que poblaven el món medieval, particularment durant el període hivernal, esquitxat de jornades dedicades a la inversió puntual de rols i de valors amb la finalitat de donar eixida a les tensions socials però alhora de confirmar l’ordre establert.

El “Rei Pàixaro" biarut és un rei efímer adult, coronat d’oripell, amb barba blanca i la cara enfarinada (com el clown o el foll), vestit amb una cota d’armes daurada amb l’escut de la vila al pit i la llegenda “claudo et aperio regnum” (‘tanco i obro el regne’). Duu guants blancs, enarbora una senyera amb la mà esquerra (amb la dreta saluda contrafent els monarques hodierns), va cobert amb un mantell blau amb coll d’ermini, i presenta la peculiaritat de muntar a cavall (abans un ase), segurament per la vinculació a la diada del patró dels animals, aspecte que li atorga una fesomia de rei Jaume, mite dels orígens i del naixement del poble valencià. La vigília de la festa, recorre els carrers llençant vítols al sant, flanquejat per dos palafreners amb cervellera daurada, cota verda de vora emmerletada i amb l’escut reial al pit i a l’empenya de les botes, i precedit per dos dansadors, també amb la cara pintada de blanc i les galtes, nas i barbeta de vermell, tots ells acompanyats per una cohort d’una vintena de portadors de torxes que obren pas i donen llum al singular seguici, mentre els veïns encenen fogueres al terra o en cremallers i donen col·lació a la comitiva (vi, herbero, pastes i bunyols). La desfilada es repeteix el dia de la festa, sense torxes, i el rei Pàixero i acòlits van recollint els donatius de la població (estrenes de menjar i beure) que després, un cop exhibits i passejats, seran subhastats per pagar la festa, mentre hom porta els animals domèstics (avui, sobretot, mascotes) a beneir.

Els dansaires, anomenats «bufons», duen amples gramalles quatribarrades i una capa curta d’ermini, cofats l’un amb perruca rossa, l’altre negra. Van repetint un ball davant el rei al llarg de la desfilada consistent en recorreguts paral·lels i creuats tot alçant els braços i obrint la capa a imitació del vol dels ocells, i acaben fent reverència a l’autoritat efímera.

Francesc Massip Bonet
Universitat Rovira i Virgili, Tarragona